CLUB DE LECTURA L´espai urbà de Vicent Andrés Estellés | Ignacio Ballester Pardo


Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) es una de las referencias más leídas de la poesía contemporánea. Pese a escribir en su lengua, el valenciano, también podemos acercanos a él mediante textos en español que él mismo tradujo. Después de Miguel Hernández, a quien le dedica «Elegia a Miguel Hernàndez, al cementeri d´Alacant» en Quadern públic i notori (1960), nos centraremos en el espacio urbano de un poeta que compartió con el oriolano hace un par de años la exposición «La palabra toma parte/La paraula pren part» comisariada por Carmen Alemany y Nacho París.
            Desde que publicó Ciutat a cau d´orella (1953) hasta que hizo lo propio con Mural del País Valencià (1996) no dejó de registrar el tránsito y el recorrido del lenguaje lírico a tenor de los elementos que caracterizarán su poética, según Juli Capilla: civil, cotidiana, existencial e imaginativa. En este breve acercamiento nos fijaremos en las dos primeras líneas, con especial atención a la que para la crítica es su mejor obra, Llibre de meravelles (1971). Según Jaume Pérez Montaner:

Les múltiples edicions del Llibre de meravelles, obra exemplar per l´ajustada compenetració d´un llenguatge quotidià i corrent, una visió popular o des del poble, uns temes considerats eterns en la tradició poètica i una sorneguera complaença en les abundants referències cultes i literàries, són mostra d´una acollida per part del públic lector inèdita entre nosaltres i potser també en altres països amb una situació lingüística i literària més normalitzada i estable. Però, caldria afegir-hi, a més a més, les reedicions d´alguns dels altres llibres seus i la constant i massiva afluència de la producció poètica estellessiana, fenomens que, tot plegat, trenquen probablemente els esquemes, o en són l´excepció, sobre la viabilitat de la poesia en el món actual, així com les possibilitats de recuperació i incidència pública, al País Valencià sobretot, d´una literatura fins fa molt poc perseguida i marginada. El que és ben evident, sobretoto, és que Estellés, o algunes de les seues obres en especial, sense renunciar a les exigències personals de constat superació literària, ha sabut arribar a un públic ampli, molt més ampli que el públic habitual de les obres poètiques.

Más adelante profundiza en esa dimensión cívica que conectaría con demás poetas de la época, convirtiéndose de tal modo en una bisagra fundamental para tradiciones que convergen en los últimos años en jóvenes poetas como Blanca Llum Vidal:

És, com Neruda o Walt Whitman, el cronista que conta o canta allò que ha vist o ha viscut de manera real o imaginària; la visió subjectiva del poeta s´imposa sobre l´òptica simplement realista, perquè –com ha escrit Fuster amb encert– Estellés és sobretot un «poeta de realitats».
            En una certa relació amb aquest to cívic i en perfecta consonància amb la seua predilecció per les realitats concretes, caldria situar tots aquests poemes la característica principal dels quals és la quotidianitat, els motius mínims que informen la vida diària, les circumstàncies professionals, els records d´infantesa, l´amor, el desamor i l´atracció del sexe, els plaers senzills i, ben sovint, purament fisiològics.

El tono coloquial, desgarbado y, en ocasiones, hasta irreverente evita tabúes políticos y sexuales para construir una atmósfera de diálogo. El sujeto poético establece una comunicación con quienes viven y sufren la ciudad.
Cuando Ulises Carrión innovaba las formas experimentales en Ámsterdan, Estellés ya proponía iniciales atisbos de una reconfiguración neovanguardista de visualismos y demás técnicas que continúan sorprendiendo a día de hoy. Una de las propuestas más notables, por aunar urbanismo con el ritmo de versos de doce, trece y catorce sílabas es el poema «Cos mortal[1]»:

Sí com aquell que és jutjat a mort.
Ausiàs March.

Trinquet

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l´Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat del Real, de la Mar,
d´Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l´Àngel.

En ambas lenguas, valenciano y español, podemos advertir como difiere la fluidez, la cadencia de la primera con la traducción que presentó para Visor en 1984 con uno de sus primeros poemas:

Goig del carrer

A Isabel

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d´aigua
i ens réiem, bovament ens réiem,
I a tots els músculs era l´aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill…
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dues plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: ¡Adéu, adéu, amor! ¡Mai no t´oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristal,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssem obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins…
¡I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l´aire. I allargàrem les mans
cercant grapats de temps. ¡Però el temps tampoc no era…!
I els crits,
                        −¡Gol! ¡Gol!
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l éscola…


Gozo de la calle

A Isabel

La alegría pura de la calle
nos colmó las manos de tiernos puñados de agua,
y nos reíamos, bobamente nos reíamos,
y en todos nuestros músculos estaba el agua viva del gozo
venida entre las hierbas y las liebras.
Íbamos sin ningún motivo,
deseando buena noche al matrimonio viejo,
y oprimiendo nuestros cuerpos calladamente al ver
a aquella joven madre
dando la teta al hijo...
Vivir nos era un regalo,
un jilguero de barro con dos plumas pintadas de colorines,
un cabalgar corceles de cartón, amarillos y verdes,
como en una sardana de juguete,
haciéndonos señales, diciéndonos: «Adiós, adiós, amor! Nunca te olvidaré»
La vida nos era una sorpresa,
una rana viva en el bolsillo,
una cúpula enorme de cristal,
un silencio, un deseo rápido, un estupor,
un reloj detenido, que Alguien nos había
dado para que al fin lo pudiésemos abrir
como desde niños queríamos,
y no tenía nada interesante dentro.
¡Y nos volvimos a reír!
El tiempo estaba en el aire. Y alargamos las manos
buscando puñados de tiempo. ¡Pero el tiempo tampoco estaba allí!
Nada más era la alegría de la calle.
Y los gritos
            –¡«Gol»!–
de los niños que jugaban
al fútbol, al salir de la escuela...

Sin duda, Estellés integra un género literario que por la Guerra Civil fue maltratado, velado u olvidado en la Península Ibérica. A través de las imágenes descritas se construye y reconstruye un perfil de la sociedad. Ahora tenemos la oportunidad de leerlo en varias lenguas, junto a personas que aún vivieron esos años. La calle ha cambiado, pero la poética del valenciano, urbana y comprometida, en ocasiones atravida, permea hasta la actualidad.



[1] El fet d´esmentar ininterrompudament noms de carrer que evoquen indrets de València per raons històriques o populars, o que fan al·lusió a personatges de la història cultural del país, li confegeix al poema un valor testimonial únic. D´altra banda, els topònims esdevenen els mots més arrelats en la terra, ja que són, a més de resistència lingüística, una part important de la geografia i la història del país.

Ignacio Ballester Pardo (Villena, Alicante, 1990). Es doctor en Filosofía y Letras por la Universidad de Alicante, con una tesis sobre poesía mexicana que dirige Carmen Alemany Bay. Es miembro del Centro de Estudios Literarios Iberoamericanos Mario Benedetti y del Seminario de Investigación en Poesía Mexicana Contemporánea. Con Alejandro Higashi coordina el número 23 de la revista América sin Nombre (2018), dedicado a la «Madurez de la joven poesía mexicana». Es autor del libro La dimensión cívica en la poesía mexicana contemporánea: herencia, tradición y renovación en la obra de Vicente Quirarte (Tirant lo Blanch / Universidad Autónoma del Estado de México, 2019). Cada domingo comparte sus líneas de investigación en el blog Poesía mexicana contemporánea.

0 Comentarios